Per a aquells que no ho conegueu, el poble de Cantonigros està situat en un bell indret de Catalunya, el Collsacabra, a 1.000 metres d'alçada. Els orígens del poble es remunten al segle XVI, quan un pagès natural de la Gascunya francesa, de nom Antoni Prat, es va instal•lar en aquest espai tot fugint dels aldarulls del seu país. Va treballar de masover d’una finca, i al casar-se amb una noia del terme es va construir una petita casa al camí ral de Vic a Olot. Més tard, al costat mateix, hi va construir una posada per a traginers i comerciants. S’hi menjava molt bé i es va popularitzar aviat com Can Toni Gros , en clara referència a l’anatomia de l’hostaler. Al voltant de l’hostal va créixer un poble que, amb el pas dels anys, va retenir el nom de la fonda convertint-lo en Cantonigròs.  Algú pot dubtar que el paratge és magnífic? Per als que pensin anar-hi el 7 de juny, aquestes dues webs poden ser útils per saber com arribar-hi i altres dades d'interès (allotjaments, restaurants, etc.: http://www.cantonigros.com/arribar.htm http://www.saucollsacabra.cat/web/index.php?iCAT=2 Pucu |
dissabte, 16 de maig del 2009
el poble de Cantonigros
La llegenda de “Les Fades d’Aigua de La Foradada”
La llegenda de “Les Fades d’Aigua de La Foradada”
l"La Foradada, és un dels llocs més feréstecs de tot el Collsacabra. La configuració que les grans parets rocoses donen a aquest salt d´aigua, molt a prop del poble de Cantonigròs, fan que esdevingui un racó misteriós i fantasiós.
Al peu d´aquest gorg hi ha unes grans i majestuoses pedres assentades entre uns salzes, des de les quals es pot contemplar el salt d´aigua i el petit llac que es forma al final d´aquest.
Fa molts i molts anys, tants que la gent no sap dir quants, corria la veu que en el Gorg de la Foradada hi vivien unes fades d´aigua. Aquestes fades habitaven en les profunditats de les aigües, on tenien el seu regne. Però les nits de lluna plena sortien a la superfície per sentir la suavitat de l´aire i prendre els raigs de lluna. Els moments que estaven a fora de l´aigua aprofitaven per pentinar els seus llargs i sedosos cabells, alhora que es delectaven cantant unes dolces i melodioses tonades.
Aviat la gent del poble va començar a parlar de la gran bellesa d'aquestes fades, però també del perill que la seva mirada podia comportar: deien que si els ulls d´una fada t´atrapaven, et convertien en pedra a l´instant.
A la Serra, una masia que està pels voltants, hi vivia una família que tenia dos fills. Eren alts , forts i de bon veure. Treballaven tot el dia al bosc talant llenya, i molt sovint passaven pels boscos pròxims a La Foradada. Per això alguns vespres , tornant a casa , havien sentit els temptadors cants de les fades d'aigua. Una nit que estaven tots dos fills contemplant la lluna plena a la porta de casa seva, van començar a sentir els cants de les fades, més embruixadors que mai, i en no poder-s'hi resistir van decidir anar, d'amagat, a veure fins a quin punt eren de belles aquestes fades. En silenci absolut i al resguard de l'espessa vegetació, van començar a baixar el corriol que porta al llac.
Quan van arribar a baix s'amagaren darrera uns salzes i restaren bocabadats quan van veure la meravella que tenien davant seu. Fades amb els cabells rossos, rojos, morenes, d'ulls negres, verds i d'altres blaus, totes saltant per sobre l'aigua, anaven cantant les seves màgiques tonades. Però n'hi havia una que destacava en bellesa i tant i tant absorts estaven en la seva contemplació que no es van adonar que la insistència de les seves mirades va cridar l'atenció de la fada, i quan aquesta els va mirar, es van convertir en pedres, un al costat de l'altre. Quan a l'endemà van descobrir les dues roques al peu del llac i van saber que els dos nois de Cantonigròs havien desaparegut , tothom va estar d'acord que s'havien convertit en pedres per l'encanteri de les fades d'aigua .
I des d'aleshores ningú més no ha tingut l'atreviment de baixar a la Foradada les nits de lluna plena".
Al peu d´aquest gorg hi ha unes grans i majestuoses pedres assentades entre uns salzes, des de les quals es pot contemplar el salt d´aigua i el petit llac que es forma al final d´aquest.
Fa molts i molts anys, tants que la gent no sap dir quants, corria la veu que en el Gorg de la Foradada hi vivien unes fades d´aigua. Aquestes fades habitaven en les profunditats de les aigües, on tenien el seu regne. Però les nits de lluna plena sortien a la superfície per sentir la suavitat de l´aire i prendre els raigs de lluna. Els moments que estaven a fora de l´aigua aprofitaven per pentinar els seus llargs i sedosos cabells, alhora que es delectaven cantant unes dolces i melodioses tonades.
Aviat la gent del poble va començar a parlar de la gran bellesa d'aquestes fades, però també del perill que la seva mirada podia comportar: deien que si els ulls d´una fada t´atrapaven, et convertien en pedra a l´instant.
A la Serra, una masia que està pels voltants, hi vivia una família que tenia dos fills. Eren alts , forts i de bon veure. Treballaven tot el dia al bosc talant llenya, i molt sovint passaven pels boscos pròxims a La Foradada. Per això alguns vespres , tornant a casa , havien sentit els temptadors cants de les fades d'aigua. Una nit que estaven tots dos fills contemplant la lluna plena a la porta de casa seva, van començar a sentir els cants de les fades, més embruixadors que mai, i en no poder-s'hi resistir van decidir anar, d'amagat, a veure fins a quin punt eren de belles aquestes fades. En silenci absolut i al resguard de l'espessa vegetació, van començar a baixar el corriol que porta al llac.
Quan van arribar a baix s'amagaren darrera uns salzes i restaren bocabadats quan van veure la meravella que tenien davant seu. Fades amb els cabells rossos, rojos, morenes, d'ulls negres, verds i d'altres blaus, totes saltant per sobre l'aigua, anaven cantant les seves màgiques tonades. Però n'hi havia una que destacava en bellesa i tant i tant absorts estaven en la seva contemplació que no es van adonar que la insistència de les seves mirades va cridar l'atenció de la fada, i quan aquesta els va mirar, es van convertir en pedres, un al costat de l'altre. Quan a l'endemà van descobrir les dues roques al peu del llac i van saber que els dos nois de Cantonigròs havien desaparegut , tothom va estar d'acord que s'havien convertit en pedres per l'encanteri de les fades d'aigua .
I des d'aleshores ningú més no ha tingut l'atreviment de baixar a la Foradada les nits de lluna plena".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)