La llegenda de “Les Fades d’Aigua de La Foradada”
l"La Foradada, és un dels llocs més feréstecs de tot el Collsacabra. La configuració que les grans parets rocoses donen a aquest salt d´aigua, molt a prop del poble de Cantonigròs, fan que esdevingui un racó misteriós i fantasiós.
Al peu d´aquest gorg hi ha unes grans i majestuoses pedres assentades entre uns salzes, des de les quals es pot contemplar el salt d´aigua i el petit llac que es forma al final d´aquest.
Fa molts i molts anys, tants que la gent no sap dir quants, corria la veu que en el Gorg de la Foradada hi vivien unes fades d´aigua. Aquestes fades habitaven en les profunditats de les aigües, on tenien el seu regne. Però les nits de lluna plena sortien a la superfície per sentir la suavitat de l´aire i prendre els raigs de lluna. Els moments que estaven a fora de l´aigua aprofitaven per pentinar els seus llargs i sedosos cabells, alhora que es delectaven cantant unes dolces i melodioses tonades.
Aviat la gent del poble va començar a parlar de la gran bellesa d'aquestes fades, però també del perill que la seva mirada podia comportar: deien que si els ulls d´una fada t´atrapaven, et convertien en pedra a l´instant.
A la Serra, una masia que està pels voltants, hi vivia una família que tenia dos fills. Eren alts , forts i de bon veure. Treballaven tot el dia al bosc talant llenya, i molt sovint passaven pels boscos pròxims a La Foradada. Per això alguns vespres , tornant a casa , havien sentit els temptadors cants de les fades d'aigua. Una nit que estaven tots dos fills contemplant la lluna plena a la porta de casa seva, van començar a sentir els cants de les fades, més embruixadors que mai, i en no poder-s'hi resistir van decidir anar, d'amagat, a veure fins a quin punt eren de belles aquestes fades. En silenci absolut i al resguard de l'espessa vegetació, van començar a baixar el corriol que porta al llac.
Quan van arribar a baix s'amagaren darrera uns salzes i restaren bocabadats quan van veure la meravella que tenien davant seu. Fades amb els cabells rossos, rojos, morenes, d'ulls negres, verds i d'altres blaus, totes saltant per sobre l'aigua, anaven cantant les seves màgiques tonades. Però n'hi havia una que destacava en bellesa i tant i tant absorts estaven en la seva contemplació que no es van adonar que la insistència de les seves mirades va cridar l'atenció de la fada, i quan aquesta els va mirar, es van convertir en pedres, un al costat de l'altre. Quan a l'endemà van descobrir les dues roques al peu del llac i van saber que els dos nois de Cantonigròs havien desaparegut , tothom va estar d'acord que s'havien convertit en pedres per l'encanteri de les fades d'aigua .
I des d'aleshores ningú més no ha tingut l'atreviment de baixar a la Foradada les nits de lluna plena".
Al peu d´aquest gorg hi ha unes grans i majestuoses pedres assentades entre uns salzes, des de les quals es pot contemplar el salt d´aigua i el petit llac que es forma al final d´aquest.
Fa molts i molts anys, tants que la gent no sap dir quants, corria la veu que en el Gorg de la Foradada hi vivien unes fades d´aigua. Aquestes fades habitaven en les profunditats de les aigües, on tenien el seu regne. Però les nits de lluna plena sortien a la superfície per sentir la suavitat de l´aire i prendre els raigs de lluna. Els moments que estaven a fora de l´aigua aprofitaven per pentinar els seus llargs i sedosos cabells, alhora que es delectaven cantant unes dolces i melodioses tonades.
Aviat la gent del poble va començar a parlar de la gran bellesa d'aquestes fades, però també del perill que la seva mirada podia comportar: deien que si els ulls d´una fada t´atrapaven, et convertien en pedra a l´instant.
A la Serra, una masia que està pels voltants, hi vivia una família que tenia dos fills. Eren alts , forts i de bon veure. Treballaven tot el dia al bosc talant llenya, i molt sovint passaven pels boscos pròxims a La Foradada. Per això alguns vespres , tornant a casa , havien sentit els temptadors cants de les fades d'aigua. Una nit que estaven tots dos fills contemplant la lluna plena a la porta de casa seva, van començar a sentir els cants de les fades, més embruixadors que mai, i en no poder-s'hi resistir van decidir anar, d'amagat, a veure fins a quin punt eren de belles aquestes fades. En silenci absolut i al resguard de l'espessa vegetació, van començar a baixar el corriol que porta al llac.
Quan van arribar a baix s'amagaren darrera uns salzes i restaren bocabadats quan van veure la meravella que tenien davant seu. Fades amb els cabells rossos, rojos, morenes, d'ulls negres, verds i d'altres blaus, totes saltant per sobre l'aigua, anaven cantant les seves màgiques tonades. Però n'hi havia una que destacava en bellesa i tant i tant absorts estaven en la seva contemplació que no es van adonar que la insistència de les seves mirades va cridar l'atenció de la fada, i quan aquesta els va mirar, es van convertir en pedres, un al costat de l'altre. Quan a l'endemà van descobrir les dues roques al peu del llac i van saber que els dos nois de Cantonigròs havien desaparegut , tothom va estar d'acord que s'havien convertit en pedres per l'encanteri de les fades d'aigua .
I des d'aleshores ningú més no ha tingut l'atreviment de baixar a la Foradada les nits de lluna plena".
3 comentaris:
M'ha agrada't molt la llegenda, no l'havia sentit mai. Vaig anar a la Foradada fa poc i si ja el lloc em va encantar, amb aquesta història encara més.He buscat més referències al respecte
o qui podia haver escrit això però no he trobat res. Em podries dir si és una llegenda popular, te l'has inventada tu o a qui pertany. Moltíssimes gràcies.
Jorg.
La vaig treure d'Internet. Segur que la trovaràs
Miquel
La vaig treure d'Internet. Segur que la trovaràs amb aquest títol.
Salutacions.
Miquel
Publica un comentari a l'entrada